Temps de crisi, temps que passa

(Temps de Franja núm.81, columna «L”Esmolet», desembre de 2008)
Per tot arreu ens arriba el xàfec de la crisi, bàsicament en forma
d’informacions pessimistes. Les previsions no són tampoc gens
falagueres. Es veu que no es tracta d’una sotragada com les que de tant
en tant ens afecten temporalment, sinó d’una recessió en tota regla.
Les petites empreses i els professionals som els que més ho notem. Els
clients s’espanten –alguns amb motiu– i comencen a cancel·lar o
posposar projectes emparaulats o fins i tot en curs. Hi ha també els
treballadors assalariats, alguns dels quals surten al carrer per
protestar davant l’amenaça de pèrdua del lloc de treball. Tot plegat
sembla la migranya conseqüència d’una nit d’excessos. Després d’anys de
grues, cotxes nous i electrodomèstics substituïts abans de ser
amortitzats, apareix la crua realitat. S’ha acabat la festa. Potser tot
plegat és una oportunitat per destriar quines són les coses importants
i quines les prescindibles, de repensar en què esmercem el temps, de
què els fills siguin conscients que tots aquests objectes que omplen la
seua quotidianitat són producte de l’esforç.
La vida segueix, tanmateix, i tot plegat sembla arrossegar-nos més
enllà de la nostra voluntat. Les filles creixen, les modes fluctuen, i
anem complint anys sense adonar-nos-en. Si hi ha una cosa immutable,
però, és la no existència d’una llei de llengües aragonesa. La seua
(in)existència ha passat a formar part de la mitologia més boirosa de
la nostra petita i diglòssica comunitat.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *