Boletes de silicona

(Temps de Franja núm.86, columna «L’Esmolet», maig de 2009)
Em faig vell. I rondinaire. La darrera cosa que ha dut la filla petita
a casa són unes boletes menudes de silicona. I per a què serveixen? li
he preguntat. Les poses en aigua i s’inflen! em contesta entusiasmada.
La qüestió és que porto un grapat de dies trobant-me pertot una
ampolleta plena d’aigua amb boletes a dins. No sé si han crescut o no,
però el flascó apareix a la lleixa del bany, o a sobre la tele, fins i
tot a la tauleta de nit. Una altra moda estranya i incomprensible. No
s’hi pot jugar, no estimula cap hàbit saludable, no és especialment
decoratiu… en definitiva, no serveix de res. Però tots els companys
les compren. Amb una mirada més àmplia, veig que les boletes de
silicona són el paradigma de moltes coses del nostre voltant,
especialment a l’entorn dels infants i adolescents. Només cal engegar
la ràdio i escoltar quines músiques hi sonen; la TV supura programes
infectes de gent que es vol fer famosa ballant, discutint o plorant per
les pròpies misèries. Tot plegat inútils boletes de silicona.
No sé si hi té a veure el fet de viure a una petita ciutat de l’Espanya
profunda o és igual arreu. Em fa l’efecte que tot allò que ens
il·lusionava d’adolescents al meu suburbi barceloní és ara vacuïtat
mediàtica, muntanyes de roba i mòbils mai prou moderns. Està clar que
he esdevingut poca cosa més que un vell rondinaire.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *