Un bonic dia de primavera

(Publicat a La Comarca, el 19  de juny de 2009)
El
passat 16 de maig vam assistir a la manifestació per reclamar una llei
de llengües digna. La veritat és que hi anàvem amb totes les incògnites
obertes. Quanta gent hi aniria? Hi hauria algun incident? Saragossa no
pareixia una plaça molt propícia per les minories lingüístiques
aragoneses. Especialment si la minoria majoritària –o sigui, la
catalanoparlant– comparteix llengua amb els catalans, font de tots els
mals d’Aragó.


Tanmateix,
en arribar davant del Corte Inglés i veure aquella gentada alegre i
colorista, van desaparèixer tots els temors. El dia era propici i
l’ànim assolellat. Tot de joves i xiquets encapçalaven la marxa. Els
companys de l’ASCUMA i de la resta d’associacions d’ICF ens miràvem
satisfets. Hi érem els del català, però també, i en gran nombre, els de
l’aragonès. Dues llengües i un mateix problema: la manca de
reconeixement institucional. La qual cosa significa la condemna a llur
desaparició.


Les
alumnes de l’institut de Vall-de-roures cridaven amb força que volien
tenir el dret d’estudiar la seua llengua. Però la cantarella més ben
trobada va ser allò de: “Mi tierra tiene tres lenguas, tres lenguas
tiene mi tierra. Si no tuviera tres lenguas, ya no sería mi tierra”.
Aquest va ser un dels punts que reivindicaren els manifestants: són tan
aragonesos els que parlen aragonès i català com el monolingües
castellans.


Hi ha altres cròniques més ben trobades que aquesta, i amb fotografies. Podeu consultar-les a “
ramonmur.blogspot.com” i a “finestro.wordpress.com”, entre d’altres.

Com
a representació de les tesis contràries, un senyor solitari, entrat en
anys i amb ulleres obscures, aguantava un cartró retolat a bolígraf on
s’hi llegia “NO catalán. SI inglés”. Per a totes les llengües sempre hi
ha d’haver un sí majúscul. Especialment si es tracta de les del propi
territori.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *