(Publicat a El Periódico de Aragón, 3 de juliol de 2009)
En plena maquetació de l´antologia Roda la mola. Poesia del Baix Aragó de llengua catalana dels orígens als nostres dies,
a cura d´Artur Quintana i editada per l´Instituto de Estudios
Turolenses, sóc requerit per donar la meua opinió sobre la Llei de
Llengües. Quina coincidència! Aquest llibre és una prova fefaent que la
llengua catalana forma part fonamental del patrimoni cultural aragonès.
És obra de totes les generacions que l´han transmès, dels nouvinguts
que l´han adoptat com a pròpia per respecte a la comunitat que els ha
acollit. És la nostra manera d´entendre el món, d´anomenar les coses,
els afectes, les sensacions. I volem que sigue també vehicle de
coneixement, que entri a les escoles i universitats amb el rang que
mereix. Només així podrà sobreviure en aquesta època de globalització.
Als que vivim a la Franja ens costa d´entendre perquè l´opinió
publicada aragonesa s´aferra al conflicte de les obres d´art sacre de
l´antic bisbat de Lleida i, en canvi, a penes s´immuta davant la
dissolució irremissible de les dues llengües pròpies i històriques. La
Llei de Llengües, que encara no conec, hauria de garantir l´ensenyament
del –i en el– nostre idioma als territoris on es parla. Si no és així
potser la generació dels nostres fills serà la darrera que l´utilitzi.
Si deixem perdre aquest patrimoni, no podrem enviar la Guàrdia Civil a
recuperar-lo.
Nota: Em van trucar del Periódico de Aragón
–Antonio Ibáñez, concretament– per què fes un petit escrit en català
sobre el projecte de llei de Llengües presentat pel PSOE aquells dies.
M’ho van dir a les 20 h i l’havia d’enviar a les 22 h. Vaig fer el que
vaig poder: els tòpics de sempre i sense conèixer la proposta de llei
més que per referències, sovint contradictòries. Massa responsabilitat
per al que, segons m’han dit, és el primer text en català publicat a El Periódico de Aragón.
Llegir al web de El Periódico de Aragón (amb comentaris inclosos)
