(La Comarca, columna
«Viles i Gents», 9 d’abril de 2010)
He donat moltes voltes per saber com escriure aquest article. D’una banda, volia fer una exposició de perquè i com m’estimo la (meua) llengua. De l’altra, tenia la necessitat de trobar una explicació als deplorables “fets de la Codonyera”, on un nombrós grup de veïns va boicotejar un acte que l’únic que volia era explicar una llei vigent. No puc entendre les motivacions racionals dels que enarboraven pancartes contra el coneixement i la ciència. Suposo que algunes persones de bona fe van ser manipulades per aquells que volen assolir els seus objectius (inconfessables?) passant pel damunt de tot, fins i tot de la filologia.
Respecto totes les opcions lingüístiques, també aquelles que són diametralment oposades al que jo crec. Però exigeixo sinceritat. I estimar una llengua és incompatible amb no voler que s’escrigui, que s’ensenyi a l’escola i que es transmeti als fills. I ho és també anomenar-la, encara que sigui per costum, amb un nom denigrant. Qualsevol que hi pensi una mica arribarà a la conclusió que mantenir aquestes posicions aboca la llengua a la desaparició. Aquest és l’objectiu real dels qui, sabent el dictamen de les autoritats filològiques, no els importa quedar en ridícul defensant la mentida del xapurriau.
Qui vulgui saber realment quin és l’idioma de les nostres comarques ho té molt fàcil. Pot llegir els autors franjolins que escriuen la seua obra en la llengua del territori. Tots ho fan en català, ja sigui en modalitats dialectals com en registre estàndard. Això ho corrobora el “Diccionario de Autores Contemporáneos Aragoneses”, recentment presentat. Pot assessorar-se també al “Departamento de Lingüística General e Hispánica” de la universitat de Saragossa. O per a més comoditat, consultar online la “Gran Enciclopedia Aragonesa”.
Per acabar, una anècdota. L’himne d’Equador es refereix a Espanya com a «monstruo sangriento». Però està escrit en un espanyol immaculat.
