L’estratègia del reclau

(Temps de Franja
núm.96, columna «L’Esmolet», maig de 2010)

Conta la famosa faula que, el reclau (o
escorpí) assassinà la granota que el duia a l’altra riba del riu,
malgrat que això suposés la seua pròpia mort. Aquesta és
l’estratègia suïcida que els caps pensants (per dir alguna cosa)
de la FACAO-PNHC apliquen a la nostra llengua. Guardo encara, dels
temps en què vaig ser tinent d’alcalde a Torredarques, un document
que els precursors del “facaïsme” enviaren a tots els
ajuntaments, convidant-nos a una reunió per crear una gramàtica del
“baish aragonès” (SIC!). La carta i l’article que
l’acompanyava (La Comarca, 17/11/95)
són per sucar-hi pa, pel que
s’hi diu i pel com es diu. Destaca el rebuig encès de la
denominació chapurreau. Aquella estratègia no els va dur enlloc:
ningú no va assumir la nova denominació ni la gramàtica
improvisada. El fracàs els va fer canviar de tàctica. Ja no calia
cap màscara pseudo-cultural. Contra allò que escrivien l’any 95,
van repescar la “marca” chapurreau, que ja estava implantada, i
van abraçar el contradictori eslògan “açò que parlem no es pot
escriure
”. L’objectiu quedava al descobert: relegar l’idioma a
l’àmbit domèstic, separar-lo del català i assolir així la seua
desaparició. Com el reclau, van simular dur la llengua a la riba de
la cultura, però no van poder contenir-se i ara l’ofeguen amb el
nom humiliant de sempre, tot negant-li el dret a elaborar, rebre i
transmetre coneixement més enllà de l’oralitat i el localisme.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *