(Temps de Franja
núm.96, columna «L’Esmolet», maig de 2010)
Conta la famosa faula que, el reclau (o
escorpí) assassinà la granota que el duia a l’altra riba del riu,
malgrat que això suposés la seua pròpia mort. Aquesta és
l’estratègia suïcida que els caps pensants (per dir alguna cosa)
de la FACAO-PNHC apliquen a la nostra llengua. Guardo encara, dels
temps en què vaig ser tinent d’alcalde a Torredarques, un document
que els precursors del “facaïsme” enviaren a tots els
ajuntaments, convidant-nos a una reunió per crear una gramàtica del
“baish aragonès” (SIC!). La carta i l’article que
l’acompanyava (La Comarca, 17/11/95) són per sucar-hi pa, pel que
s’hi diu i pel com es diu. Destaca el rebuig encès de la
denominació chapurreau. Aquella estratègia no els va dur enlloc:
ningú no va assumir la nova denominació ni la gramàtica
improvisada. El fracàs els va fer canviar de tàctica. Ja no calia
cap màscara pseudo-cultural. Contra allò que escrivien l’any 95,
van repescar la “marca” chapurreau, que ja estava implantada, i
van abraçar el contradictori eslògan “açò que parlem no es pot
escriure”. L’objectiu quedava al descobert: relegar l’idioma a
l’àmbit domèstic, separar-lo del català i assolir així la seua
desaparició. Com el reclau, van simular dur la llengua a la riba de
la cultura, però no van poder contenir-se i ara l’ofeguen amb el
nom humiliant de sempre, tot negant-li el dret a elaborar, rebre i
transmetre coneixement més enllà de l’oralitat i el localisme.
