Ho sento molt

(La Comarca, columna «Viles i Gents», 10 de setembre de 2010)

Vist el caire que estan prenent els esdeveniments, vull entonar un mea culpa
des d’aquesta tribuna. Vull demanar perdó abans de res pel pecat
original d’haver nascut a Catalunya. Perdó també per ser fill
d’aragonesos de la Franja, és a dir, catalanoparlants. Perdó perquè
ells, Ramon (d’Estopanyà) i Roser (de Queretes), s’enamoraren en la seua
llengua, la mateixa en la que em van educar i em vaig sentir estimat.
Perdó en nom dels iaios, que tingueren l’atreviment de parlar-me sempre
en català. Disculpeu-me també per haver-me enamorat d’una aragonesa de
Torredarques, o sigue, catalanoparlant, i que fruit d’aquest amor hagi
tingut dues filles, a les quals no puc evitar de parlar en la llengua
dels pares, dels iaios i dels iaios dels iaios. Perdoneu que m’estimi
tant aquesta llengua, m’és igual si no és tan poderosa com les que
l’envolten. Perdó per dir-li català, igual com ho fan totes les
universitats del món. Demano perdó per la indignació que em produeix
veure com hi ha gent que, tot i saber què en diu la filologia,
persisteixi en la denominació denigrant amb la sola intenció de
convertir-la en un xapurrejat sense futur. Mil disculpes també
per atrevir-me a escriure aquesta columna en català. I una altra
disculpa perquè m’agrada sentir-lo en totes les seues variants, amb tots
els seus colors, en tota la seua riquesa: a Xàtiva, a Valldemossa, a
Tortosa, a Sallagosa, a Morella, a la Codonyera, a Camporrells o a
Berga. Confesso també que m’encanta llegir llibres, escoltar cançons,
veure pel·lícules en el meu idioma. Perdó, en fi, per haver-me cregut
que parlar dues llengües espanyoles era millor que saber-ne només una. I
també per desitjar que les generacions venidores la continuïn parlant.
Demano perdó a qui hagi molestat amb aquestes confessions. Deixo a la
consideració del pacient lector la penitència que em correspongue. Tot i
que em temo que no tinc remei.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *