(La Comarca, columna «Viles i Gents», 10 de setembre de 2010)
Vist el caire que estan prenent els esdeveniments, vull entonar un mea culpa
des d’aquesta tribuna. Vull demanar perdó abans de res pel pecat
original d’haver nascut a Catalunya. Perdó també per ser fill
d’aragonesos de la Franja, és a dir, catalanoparlants. Perdó perquè
ells, Ramon (d’Estopanyà) i Roser (de Queretes), s’enamoraren en la seua
llengua, la mateixa en la que em van educar i em vaig sentir estimat.
Perdó en nom dels iaios, que tingueren l’atreviment de parlar-me sempre
en català. Disculpeu-me també per haver-me enamorat d’una aragonesa de
Torredarques, o sigue, catalanoparlant, i que fruit d’aquest amor hagi
tingut dues filles, a les quals no puc evitar de parlar en la llengua
dels pares, dels iaios i dels iaios dels iaios. Perdoneu que m’estimi
tant aquesta llengua, m’és igual si no és tan poderosa com les que
l’envolten. Perdó per dir-li català, igual com ho fan totes les
universitats del món. Demano perdó per la indignació que em produeix
veure com hi ha gent que, tot i saber què en diu la filologia,
persisteixi en la denominació denigrant amb la sola intenció de
convertir-la en un xapurrejat sense futur. Mil disculpes també
per atrevir-me a escriure aquesta columna en català. I una altra
disculpa perquè m’agrada sentir-lo en totes les seues variants, amb tots
els seus colors, en tota la seua riquesa: a Xàtiva, a Valldemossa, a
Tortosa, a Sallagosa, a Morella, a la Codonyera, a Camporrells o a
Berga. Confesso també que m’encanta llegir llibres, escoltar cançons,
veure pel·lícules en el meu idioma. Perdó, en fi, per haver-me cregut
que parlar dues llengües espanyoles era millor que saber-ne només una. I
també per desitjar que les generacions venidores la continuïn parlant.
Demano perdó a qui hagi molestat amb aquestes confessions. Deixo a la
consideració del pacient lector la penitència que em correspongue. Tot i
que em temo que no tinc remei.
