(Temps de Franja núm.100, columna «L’Esmolet», novembre de 2010)
Si
d’alguna cosa hauria de servir l’experiència, és per relativitzar els
problemes. Recordo quan feia d’esmolet de debò i el mestre –mon pare– no
va poder seguir treballant a causa de la malaltia. Era freqüent que la
féssim petar amb clients i proveïdors. Un dia, un representant se’ns
confessà aclaparat per un problema amb el gos del cunyat. La mare i jo
ens vam dir, amb una sola mirada, “quina sort té si aquest és el seu
principal maldecap”. Han passat molts anys, i la vida, tot i ser
generosa, ens ha tornat a colpejar. Després de la garrotada inicial,
sembla que la cosa va per bon camí, tot i que d’ensurts no ens en
falten. Amb la Cèlia fem la broma que no ens cal anar a Port Aventura:
portem el Dragon Khan incorporat. Potser és per això que enguany ho veig
tot amb una certa distància. Gairebé no escolto les tertúlies
radiofòniques a les quals fa tant de temps que n’estic enganxat.
Prefereixo que l’Itunes em vagi sorprenent agradablement i aleatòria amb
els centenars de cançons que atresora. I el futbol me’l miro –per fi–
d’una altra manera: ja no entenc perquè omple tant d’espai mediàtic i
social més enllà del seu àmbit esportiu. I em pregunto perquè no s’ha
complert la premonició del mestre de La llengua de les papallones:
“Si aconseguim que una generació, una de sola, creixi lliure a Espanya,
mai ningú no els podrà arrencar la llibertat”. Però, què n’estem fent,
de la nostra llibertat?
