La importància de les coses

(Temps de Franja núm.100, columna «L’Esmolet», novembre de 2010)

Si
d’alguna cosa hauria de servir l’experiència, és per relativitzar els
problemes. Recordo quan feia d’esmolet de debò i el mestre –mon pare– no
va poder seguir treballant a causa de la malaltia. Era freqüent que la
féssim petar amb clients i proveïdors. Un dia, un representant se’ns
confessà aclaparat per un problema amb el gos del cunyat. La mare i jo
ens vam dir, amb una sola mirada, “quina sort té si aquest és el seu
principal maldecap”. Han passat molts anys, i la vida, tot i ser
generosa, ens ha tornat a colpejar. Després de la garrotada inicial,
sembla que la cosa va per bon camí, tot i que d’ensurts no ens en
falten. Amb la Cèlia fem la broma que no ens cal anar a Port Aventura:
portem el Dragon Khan incorporat. Potser és per això que enguany ho veig
tot amb una certa distància. Gairebé no escolto les tertúlies
radiofòniques a les quals fa tant de temps que n’estic enganxat.
Prefereixo que l’Itunes em vagi sorprenent agradablement i aleatòria amb
els centenars de cançons que atresora. I el futbol me’l miro –per fi–
d’una altra manera: ja no entenc perquè omple tant d’espai mediàtic i
social més enllà del seu àmbit esportiu. I em pregunto perquè no s’ha
complert la premonició del mestre de La llengua de les papallones:
“Si aconseguim que una generació, una de sola, creixi lliure a Espanya,
mai ningú no els podrà arrencar la llibertat”. Però, què n’estem fent,
de la nostra llibertat?

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *