Territoris assimilats

(Temps de Franja núm.102, columna «L’Esmolet», gener de 2011)

Castella, en el procés de construcció d’Espanya, ha tingut força èxits.
No ha acabat de reeixir en l’assimilació completa dels seus territoris,
com ha passat a França, però ha aconseguit que els països de l’antiga
corona d’Aragó estiguin permanentment enfrontats entre ells. He escrit
diverses vegades que fullejo l’Heraldo a la recerca d’articles que,
d’una manera o altra, vagin contra Catalunya. Articles d’opinió,
editorials, notícies, cartes al director… Sempre hi ha algun greuge
calentet, o algun de ranci, com la «tergiversació» de la història que,
segons ells, només fa la historiografia catalana. Al País Valencià deu
passar tres quarts del mateix, i si no, només cal veure com s’utilitza
l’anticatalanisme com a arma electoral. Entretant des de Madrid s’ho
miren ben divertits –o potser ja ni en paren esment. Tenen una primera
línia de combat formada pels «assimilats» que, com els conversos, estan
convençuts que la llum de Castella –sota la denominació d’España amb
“ñ”– és l’única i veritable. Jo, Aragonès format a Catalunya (o català
de nissaga aragonesa resident a Aragó), a voltes em pregunto si no hi ha
una certa enveja respecte a aquest petit principat que ha aconseguit
resistir –de moment– les envestides castellanes mantenint una
personalitat diferenciada. Els altres regnes de l’antiga Corona, sobre
tot Aragó, s’han diluït o estan en procés avançat de dilució en
l’univers castellà. Sigui com sigui, no puc evitar d’entristir-me quan
recordo en Toni Llerda i a mi mateix, ben jovenets, somiant en la
germanor dels antics aliats. Com els prohoms de la Renaixença catalana,
pensàvem que la lògica econòmica i el passat comú acabaria unint els
nostres territoris. Ara, trenta anys després, tot plegat sembla una
caricatura. Què es trobaran els nostres fills?

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *