(Temps de Franja núm.104, columna «L’Esmolet», març de 2011)
Quan
escolto els indignats discursos d’en Jordi (?) Cañas o l’Albert Rivera
contra qualsevol mesura a favor del nostre idioma –fins i tot de la
tímida i descafeïnada Llei aragonesa!–, penso què seria de nosaltres si,
enlloc de llengües, estiguéssim parlant de salut. M’imagino el doctor
“ciutadà-ciudadano” reconeixent el malalt terminal –el català– i
dient-li: “no cal que es prengui res, si el cos li aguanta, es salvarà, i
si no, què hi farem”. Acabo de tornar de Barcelona i hi he sentit menys
català que mai. Cambrers espanyols de naixement (segurament catalans),
passatgers del metro, joves pel carrer (fills de la immersió): ningú no
fa servir el català. Està clar, doncs, que el diagnòstic no és
optimista. Després de molts anys, segles, d’exposició a agents malignes
(franquisme, monarques i dictadors diversos…), l’ambulància de la
democràcia va ingressar la llengua catalana a un hospital prou decent.
L’equip mèdic la manté amb vida a base de medicació, cirurgia i remeis
diversos. Si algun dia els votants catalans triessin un altre metge i
posessin l’idioma en mans del “doctor Ciutadans” ja hauríem begut oli:
una amputació per aquí, una mica de morfina per allà, i si la cosa no
funciona, eutanàsia activa. Així els monolingües castellans residents a
Catalunya es traurien un pes del damunt: sempre hi ha gent a qui els
malalts els fan nosa. També hi ha el PP, és clar, però ells són hereus
orgullosos del franquisme i, a diferència de Ciutadans, tenen altres
coses al seu ideari a més de la supremacia del castellà.
He demanat
un suc de taronja al bar de l’hospital –el de debò, no el metafòric.
“Taronja?” pregunta un divertit cambrer a l’altre. “Naranja, hombre!” li
aclareix el company. “A ver si ahora resulta que también tendré que
aprender catalán! (rialles)”. Els senyors Cañas i Rivera es deuen estar
fregant les mans.
