Remeis i malalties

(Temps de Franja núm.104, columna «L’Esmolet», març de 2011)

Quan
escolto els indignats discursos d’en Jordi (?) Cañas o l’Albert Rivera
contra qualsevol mesura a favor del nostre idioma –fins i tot de la
tímida i descafeïnada Llei aragonesa!–, penso què seria de nosaltres si,
enlloc de llengües, estiguéssim parlant de salut. M’imagino el doctor
“ciutadà-ciudadano” reconeixent el malalt terminal –el català– i
dient-li: “no cal que es prengui res, si el cos li aguanta, es salvarà, i
si no, què hi farem”. Acabo de tornar de Barcelona i hi he sentit menys
català que mai. Cambrers espanyols de naixement (segurament catalans),
passatgers del metro, joves pel carrer (fills de la immersió): ningú no
fa servir el català. Està clar, doncs, que el diagnòstic no és
optimista. Després de molts anys, segles, d’exposició a agents malignes
(franquisme, monarques i dictadors diversos…), l’ambulància de la
democràcia va ingressar la llengua catalana a un hospital prou decent.
L’equip mèdic la manté amb vida a base de medicació, cirurgia i remeis
diversos. Si algun dia els votants catalans triessin un altre metge i
posessin l’idioma en mans del “doctor Ciutadans” ja hauríem begut oli:
una amputació per aquí, una mica de morfina per allà, i si la cosa no
funciona, eutanàsia activa. Així els monolingües castellans residents a
Catalunya es traurien un pes del damunt: sempre hi ha gent a qui els
malalts els fan nosa. També hi ha el PP, és clar, però ells són hereus
orgullosos del franquisme i, a diferència de Ciutadans, tenen altres
coses al seu ideari a més de la supremacia del castellà.
He demanat
un suc de taronja al bar de l’hospital –el de debò, no el metafòric.
“Taronja?” pregunta un divertit cambrer a l’altre. “Naranja, hombre!” li
aclareix el company. “A ver si ahora resulta que también tendré que
aprender catalán! (rialles)”. Els senyors Cañas i Rivera es deuen estar
fregant les mans.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *