La utilitat dels sentiments

(La Comarca, columna «Viles i Gents», 11 de març de 2011)

En un món sense sentiments, només hi existirien unes poques llengües, si no una de sola. La inutilitat de mantenir uns codis diferents per a una mateixa funció, comunicar-se, faria inviable la supervivència dels idiomes amb menys parlants. Tothom abandonaria les paraules que hauria heretat dels pares, les que descriuen les coses, les plantes, els barrancs, les muntanyes… Al parlament Europeu ningú reclamaria l’oficialitat de cap altra llengua que l’anglès, i al Senat espanyol s’estalviarien el disgust de sentir una volta a l’any altra cosa que castellà –sempre i quan, seguint aquest utilitarisme, l’anglès no s’hagués imposat com a llengua única.
Però vet aquí que les persones som alguna cosa més que càlcul pragmàtic. Vet aquí que ens estimem les coses, els animals, fins i tot les altres persones, encara que no ens siguin d’utilitat evident. A moltes novel·les de ciència ficció, de les quals vaig ser-ne àvid lector als meus anys tendres, aquest món perfecte (feliç?) ja hi existeix. Només cal llegir I Robot, d’Isaac Asimov, i constatar que els androides no tindran aquests problemes. Per això, per a gaubança dels utilitaristes, és possible que algun dia les màquines ens substitueixin i s’acabi així la despesa absurda de traductors i intèrprets. Els pirats com jo s’entretindran mirant vídeos on els antics s’hi expressaran amb entranyables però incomprensibles paraules.
L’altre dia, ma filla gran va cridar-me perquè al canal de notícies 3/24 hi havia una locutora parlant en una mena de català, tan estrany que li venia just d’entendre’l. Era el bloc informatiu diari en aranès. Li vaig explicar alguna cosa sobre aquesta variant de l’occità, llengua emprada pels trobadors dels segles XI fins principis del XV; no solament a Occitània, sinó també a Catalunya i el nord d’Itàlia. Vaig tornar a la feina mentre sentia de fons la música del parlar d’Oc. En el futur uniforme somniat pels al·lèrgics al “pinganillo”, el color d’aquelles paraules s’haurà esborrat definitivament.

 

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *