Coses que (encara) no entenc

Columna «L’Esmolet», Temps de Franja núm. 107, juny 2011

Des que vaig decidir venir a viure a
l’Aragó l’any 93, m’he anat acostumant a les peculiaritats
d’aquesta Franja dels meus avantpassats. En certa manera, i malgrat
els llargs estius passats a Queretes, em vaig sentir com un
extraterrestre arribat a un planeta inconegut. La primera cosa a la
que vaig haver d’acostumar-me va ser als contundents noms
castellans dels meus convilatans de llengua catalana. Després, a la
impossibilitat d’usar la llengua pròpia en cerimònies tan íntimes
com enterraments o casaments. Jo mateix vaig haver de dur un capellà
de l’altra banda de l’Algars per a poder dir «sí, vull» en
lloc del «sí, quiero». Que els pregons, els bingos i els actes que
comporten megafonia siguin en castellà malgrat la llengua del públic
m’ho prenc ja com una broma, encara que no tingui cap gràcia. Però
hi ha una cosa que no puc entendre: les parelles catalanoparlants,
que s’han enamorat i festejat en la seua llengua i que, no obstant
això, només parlen en castellà als fills. Em refereixo a gent amb
formació, que saben (o haurien de saber) l’avantatge de saber dues
llengües ja de ben menuts. M’agradaria que un expert
(preferiblement de Saragossa o Madrid) vingués a fer un estudi ben
científic per esbrinar-ne els motius. No em resigno a que tot plegat
sigui autoodi, és a dir, que tota la cultura de la que són
dipositaris (la dels pares, la dels iaios, la del territori) sigui
per a ells una vergonya, un oprobi que cal amagar. Seria massa fort.

Tweet