La Comarca, columna «Viles i
Gents», 3 de juny de 2011
Atès que treballem amb l’ordinador,
és inevitable emprar part del nostre temps en l’exploració
internàutica. Jo, al principi vaig caure en la trampa dels fòrums,
però les animalades que s’hi arribaven a dir em van aconsellar de
prescindir-ne. Si hagués continuat, hauria perdut la fe (poca) que
encara conservo envers el gènere humà.
Més endavant van venir els blocs. Això
ja era una altra cosa, perquè, si més no, hi havia un discurs i els
lectors hi podíem deixar la nostra opinió. Sempre hi ha l’energumen
que vomita les seues carències, però això es veu que és
inevitable (el que deia de la naturalesa humana). Jo mateix en
mantinc un, de bloc, on em limito a penjar-hi aquestes columnes del
«Viles» i les que faig a la revista Temps de Franja. A
voltes penso que m’agradaria deixar-me anar i intercalar-hi
comentaris sense la cotilla de les 300 paraules, però un pudor
pretecnològic (és que ja tinc una edat!) m’impedeix d’esplaiar-me
massa i deixar a la vista de tothom alguns pensaments i imatges.
El darrer pas que he fet ha estat
crear-me un perfil a Facebook. Al principi ho vaig fer per a poder
accedir a un grup relacionat amb el meu ofici. Però vet aquí
que, a poc a poc, vaig anar localitzant antics condeixebles de l’EGB,
de l’institut, col·legues de professió… De seguida, d’una
manera natural i incontenible, ja s’hi van afegir el gruix d’amics,
companys i coneguts amb els que comparteixo algun interès o
veïnatge. De tant en tant, al racó inferior dret de la pantalla,
m’apareix un «papaaaaa» (o, el que és pitjor «Cal·looo», que
és com em deien de menut alguns dels meus amics de suburbi, ells
fills d’andalusos i jo d’aragonesos). Això vol dir que ma filla
gran m’ha pescat amb el Facebook obert. Aleshores mantenim una breu
conversa, ella a la seua habitació, jo a l’estudi. És una manera
original de salvar la distància (5 o 6 metres) que ens separa. I de
sentir-me menys carrossa. I s’ha acabat l’espai.
