La bona gent

Columna «L’esmolet», Temps de Franja núm. 112, gener 2012

Vull començar dient que, en els divuit anys llargs que fa que m’estic a Alcanyís, mai no he tingut cap problema pel fet de ser català de naixement i dir-me Carles enlloc de Carlos. Tanmateix les meues filles sí que han hagut de sentir-se alguna poca-soltada. Com ens diu la filla gran, això de ser anticatalà és «lo normal», aquí. Ho il·lustraré amb un parell d’exemples.

Fa pocs dies, la menuda va comentar-me sense perdre el somriure «saps que m’ha dit, avui, un xiquet? “Catalana de mierda”!». Anava per a desdramatitzar l’estirabot quan ella ha seguit «Jo vaig i li dic “Al menos sé dos idiomas, y tu sólo uno”, i ell m’ha fet un “Bah!” i se n’ha anat». Afortunadament s’ho ha pres com una altra criaturada de pati d’escola. Pel fet de ser negra ja se n’ha sentit alguna, d’animalada. Ara li toca rebre per causa de la seua llengua. En fi.

L’estiu passat, tot endreçant paperassa, vaig trobar una felicitació antiga que les amigues havien fet a la filla gran. Una de les dedicatòries era «No me gustan los catalanes, pero tu me caes muy bien».

Aquests dos petits episodis corroboren el fet que, malgrat els molts anys de democràcia, a l’Aragó no s’assumeix que hi ha aragonesos de llengua catalana. El què em sap greu és que els que diuen aquestes coses són gent normal, bona gent, tan bona com qualsevol altre. Però hi ha alguna cosa que embruta la seua percepció. I em temo que s’escampa com taca d’oli.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'Esmolet i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: La bona gent

  1. Grocdefoc diu:

    Mentre anava llegint, he pensat en un professor de català que vaig tenir fa uns anys, el qual en moltes ocasions, i tot depenia de la paraula que analitzàvem, ens ensenyava la mateixa paraula en castellà, francès, portuguès, italià, anglès, alemany… (i alguna més que segons el cas, ell sabia) només perquè ens adonéssim de les petites diferències (o grans diferències) que existeixen entre les llengües. Però el que ell pretenia era fer-nos veure que totes les llengües són suficientment importants, riques, complexes, com per tenir-les en compte i tenir curiositat i voler-les aprendre (o com a menys, conèixer-les). Conclusió: com més coneixem més comprenem , respectem i estimem perquè tot llenguatge forma part de l’expressió humana. I, sobretot, preservem la nostra que ens ha tocat per naixença, per arrels, per un instint natural. Fa basarda, sí, adonar-nos de la suposada ignorància de la “bona gent” i de la barbàrie mental de la que no és tan bona. Encantada de llegir-vos. M.Pilar Martínez

  2. Teresa Mª diu:

    Primer de tot, quin blog més majo que tens! (això és un blog, veritat?). L’acabo de descobrir. Molt xulo el disseny i tot, eh?
    I després el comentari a n’este article tan dur, tan desesperant i tan real.
    Ja saps que en el terreny lingüistic opinem i patim el mateix (la teua dona i tu, i el meu home i jo, però natros en terreny catalanoparlant) i em sento totalment identificada en tot el que escrius als teus articles.
    Jo crec que el canvi radical l’han de fer els polítics d’Aragó. El PAR porte el pas canviat i no se n’acate. Si són aragonesos han de defensar tot allò que sigue aragonès. I les dos principals coses identificatives d’Aragó són el fet rural i el trilingüisme. Aragó és rural! Mireu lo mapa i ho voreu! Saragossa és enorme, però ja té un alcalde (o alcaldessa, jo què sé) i un ajuntament que la defensen. I Aragó és trilingüe! N’hi ha poques comunitats autònomes que ho siguen. Per què no fan d’això bandera i transmitixen a la gent l’orgull d’estos dos fets identitaris? I dixen de tirar merda i de dir que la llengua és una cosa personal. Claro que és personal: Totes les persones del meu poble parlen català. No el parlaran los gorrinos…
    (Ui, si això és molt poc elegant, ho traus, Carles, que ho deus poder traure, no?)
    Això: que jo ja m’estic agotant (igual que tu) de defensar la nostra llengua, de justificar-me cada volta que dic que parlo català, d’explicar-ho el millor que puc, de lluitar pel dret dels meus fills a que estudion català a escola i a l’institut (i encara em quede la menuda!!! ja tremolo…), de què els meus companys de l’institut me vegen com la loca del catalán i que em diguen que tú qué sacas con esto…
    Bé, ja n’hi ha prou. Ja m’haureu entès, que encara em faré mala sang i no em convé gens.
    Teresa Mª la de Montroig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *