Cavall Fort

La Comarca, columna «Viles i Gents», 6 de febrer de 2012

Coberta del primer «Cavall Fort» que va arribar a la meva bústia

Coberta del primer «Cavall Fort» que va arribar a la meva bústia

Encara recordo el dia que vaig descobrir Cavall Fort. Va ser a casa dels tiets Galí-Trullenque, on hi havia abundància de llibres i discos, alguns d’ells en francès i molts en català. Estic parlant de finals dels seixanta. Jo vivia en una barriada d’immigrants, on la lectura no era l’afició estrella; i molt menys en català, una llengua vetada a les aules —més o menys com encara passa aquí a l’Aragó. Els meus pares van fer un esforç i m’hi van subscriure. Guardo pràcticament tots els números des d’aquell 140 del gener del 69, el primer que va arribar a la nostra bústia. Gràcies a ells em vaig familiaritzar amb l’ortografia de la llengua que parlàvem a casa. Evidentment no la vaig aprendre a escriure, però m’hi va ajudar quan, més endavant, ho vaig intentar. El que va aportar-me Cavall Fort, però, va més enllà: vaig descobrir els ninotaires francobelgues, escriptors com Josep Vallverdú i Joaquim Carbó, articles de divulgació científica, excursionisme, manualitats. Tot plegat força diferent del que llegia (amb gust també) als TBO, Pulgarcito o TioVivo.
Després de molt de temps, vaig tornar a la Franja i vaig trobar-me que, malgrat tants anys de democràcia, la cosa de la llengua estava fins i tot pitjor que en aquella Barcelona grisa de principi dels setanta. Vaig subscriure la meua filla gran a la revista, amb l’esperança que, si més no, no li sonés estrany això de veure escrit el català que parlem tots els de casa. Gràcies a la menuda, Cavall Fort continua arribant cada quinze dies. Els temps, evidentment, no tenen res a veure amb els d’aleshores. Ara mana l’audiovisual, i el paper de les revistes d’entreteniment ha passat a ser residual. Malgrat tot, tinc l’esperança que, si algun dia volen escriure alguna cosa en l’idioma de la família, no els soni estrany ni ‘xapurrejat’, sinó clar i català.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viles i Gents i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *