«Una inutilitat, una generositat, una irrisió»

Columna «L’esmolet», Temps de Franja n. 113, abril 2012

Diumenge passat vaig poder passar (això sí, d’una esgarrapada) pel maset de les Capçades. Tot i ser un dia lluminós i fotogènic —ja m’enteneu: assolellat però amb uns estètics nuvolets escampats pel cel molt blau— el maset estava trist. Ell també ha patit de la llarga licantropia i, a més, estava afectat per la persistent sequera hivernal. De fet n’havia retardat la visita precisament per por de trobar-me els arbrets, plantats ara fa quatre o cinc anys, morts d’inanició, de set. I l’interior de l’edifici amb el rastre dels ratolins —els propietaris de facto— escampat pertot. Tanmateix no tenia excusa: havia de fer unes fotos per Queretes (de fet el meu poble) i la dona m’havia fet l’encàrrec habitual: «si vas a Queretes, porta llorer». I és que enfront del maset hi ha un vell llorer; segons el tiet l’únic de la contrada. L’amenitat de l’indret és innegable, i el llorer hi contribueix en gran mesura. No puc evitar esmentar el que n’escriu l’Estellés al Quadern de Bonaire: «A cada casa hi havia una garba de fulles de llorer, que s’emplenava de pols al llarg de l’any, penjada d’un clau a la cuina; però hi havia un moment que inevitablement entrava en acció i llavors es prenia una fulla de llorer o dues i sortia un guisat —uns trossos de patata, uns trossos de carn— d’una gràcia palatal perfecta, fora de tota ponderació. La fulla de llorer, al plat, era una inutilitat, una generositat, una irrisió; però atorgava al menjar un aroma penetrant grat, perdurable». Vaig comprovar l’abnegada resistència dels arbrets i l’enigmàtica absència de traces dels ratolins. Finalment, amb l’excusa d’aplegar una garba de fulles, vaig entregar-me a l’abraçada perfumada del llorer. Abans de marxar, vaig abocar-me al pou. El pam d’aigua que hi restava em retornà la meua imatge des de la profunditat. Vaig recordar La vella del fons del pou, d’en Pau Riba. És el que té això de vagarejar en solitud: els pensaments naveguen a la deriva per les circumvolucions del cervell.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'Esmolet i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *