El llibre que m’ha vingut a trobar

La Comarca, columna «Viles i Gents», 16 de març de 2012

Havia començat a escriure l’article, quan, en aixecar la vista tot empaitant una idea, vaig adonar-me que hi havia un llibre que em mirava. De fet s’havia quedat a mitja caiguda, enganxat pel darrera de la prestatgeria, subjectat in extremis pels seus companys de lleixa. Em va fer la sensació que em mirava amb una certa peremptorietat. No sé si em cridava «Caic! Ajuda’m!» o bé «Ep, que sóc aquí!». Com que era al capdamunt de tot (el prestatge dels poetes, prop del cel), vaig haver d’enfilar-me a la cadira per a rescatar-lo. Va resultar ser el primer volum de les memòries de Vicent Andrés Estellés, Tractat de les maduixes. Un exemplar prim, amb la virolada coberta dissenyada per Enric Satué. Vaig començar a fullejar-lo sense baixar de la cadira. A la pàgina de cortesia hi havia escrit el meu nom i la data, vint-i-set de febrer del 86. Se’m van humitejar els ulls sense saber ben bé per què. Potser va ser la remembrança de l’emoció sentida quan, als vint-i-tres anys, encetava la lectura d’aquelles pàgines. M’hi vaig passar mig matí, amb l’Estellés. (És el que tenen els diumenges: hom pot permetre’s aquestes digressions.) En tancar el llibre va torbar-me una inquietud: serien capaces les meues filles de llegir aquelles proses? Vaig recordar la meua «primera vegada», és a dir, quan vaig descobrir que les paraules que empràvem a casa es podien escriure, i que servien per a anomenar amb precisió i bellesa cadascun dels sentiments, dels pensaments, dels elements. Tant se val si s’escrivien a Burjassot, Pena-roja, Manacor o Palafrugell: eren les nostres. Però, com que al món ha d’haver-hi de tot, encara se sent algú que diu que «xapurrejem». Espero que les filles no se’l creguin mai. I que un dia descobreixin el seu propi Estellés.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en Altres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *