Erms i vergers de la literatura

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital.2, març 2012

Acabada la lectura dels magnífics Desolacions. Caribou Island (David Vann, 2011) i 1Q84. Llibre 3 (Haruki Murakami, 2010) em vaig sentir com un orfe abandonat enmig d’un erm sense horitzons. Hi havia la meua atapeïda biblioteca, és clar, però no m’hi esperava cap novetat engrescadora. A més, encara covava la nostàlgia dolorosa de les obagues de Licantropia, el meu paisatge habitual dels darrers quinze mesos. Per a posar-hi remei, vaig manllevar-li El juego del ángel (C. Ruiz Zafón, 2008) a la filla gran. Vaig escorcollar també les caixes plenes de llibres que, a l’espera d’una ubicació definitiva, dormen sota la teulada de casa l’Obrera. Vaig passar-me una bella estona bufant la pols i fullejant textos que, en temps pretèrits, m’havien fet somiar, sentir, comprendre. Al final vaig endur-me’n uns pocs per a rellegir-los. (De fet, passat tant de temps, el que en realitat faria és llegir-los de nou per primer cop.) Entre ells la Nueva antología personal de J. L. Borges, un breu recull de contes, poemes i assaigs —triats pel propi autor— del qual en servava només el record torbador d’una de les històries. Així doncs, vaig iniciar simultàniament la lectura d’aquestes dues obres tan dispars. En contra del que havia cregut, el llibre que em va enganxar va ser el de Borges. Malgrat la densitat de la seva prosa, en cap cas se’m féu feixuc: tot hi encaixa al mil·límetre. M’ha fet l’efecte físic que la seua lectura em nodria el pensament. De la novel·la d’en Zafón, què voleu que us en digui. És distreta, suposo, però em va deixar una trista sensació de buidor. Deu ser cosa de la meva avançada edat.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'Esmolet i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *