Traduït del francès (malson ucrònic d’un no-nacionalista)

[Aquest text el vaig escriure fa gairebé un any, després de diverses —i civilitzades— polèmiques amb ‘progressistes’ aragonesos que no entenen perquè no ens aixopluguem tots igualitàriament i amb agraïment sota la llengua «común». És un tema ja intemporal, com parlar dels ocellets o del temps que fa, per això no passa de moda. Per la seua llargària no encaixa en cap de les col·laboracions que faig, per això m’he decidit a penjar-lo al bloc.]

«Aviat celebrarem els dos-cents aniversari del triomf de la raó i la destrucció de l’obscurantisme. Napoleó Bonaparte va establir a la Península, igual que a la resta de l’Europa occidental, les bases del progrés que van convertir la nostra Espanya en una societat racional i moderna. I tot només a canvi d’integrar-nos dins la república de la Gran França, que, com diu la constitució, és “indivisible, laica, democràtica i social”. Quin valor té la independència si et governa un impresentable com Ferran VII, per molt espanyol que fos? És cert que la bella llengua de Cervantes ha quedat relegada a un paper estrictament domèstic, però això no té importància: tots sabem que els idiomes estan fets per a entendre’s i prou. El francès és avui la llengua dels negocis, de la cultura, la que ens permet anar pel món sense cap barrera de comunicació. Hi ha uns pocs radicals que lluiten per a què el castellà recuperi l’esplendor del seu Segle d’Or. L’espanyol està bé per a parlar amb els de casa, amb els amics, per anar als toros o de «verbena». Però a la universitat, a les empreses, a la justícia… convindrem que no hi ha idioma més escaient que el dels enciclopedistes, el de Voltaire, Proust o Curie. L’autonomia espanyola serveix per a optimitzar la governabilitat, però tampoc cal ultrapassar els límits: tots formem part de la unitat indissoluble de la Gran França, eix vertebrador d’una Europa antigament corcada per monarquies obsoletes. Allò que volen els independentistes espanyols està fora de lloc. Com podria la nostra pintoresca però pobra pell de brau sobreviure sense la tutela de París? N’hi ha fins i tot que diuen que s’hauria de millorar la comunicació entre Madrid i Barcelona! El que compta és que des d’ambdues ciutats de províncies es puga arribar el més ràpid possible a París, que és on es prenen les decisions importants i on es couen els grans negocis.

»Per sort ara governa el Front Unitarista Francès, que esmenarà la disbauxa autonòmica que havia permès el Partit del Poble, concedint a britànics i alemanys —esperonats per la seva puixança econòmica— uns drets que a d’altres regions com la nostra, feliçment assimilades, mai se’ns acudiria demanar. I això és un greuge comparatiu. Per sort els espanyols nacionalistes són una minoria (i que duri!). Jo mateix sóc un exemple de persona de progrés: els meus pares van tenir la delicadesa de parlar-me sempre en la llengua de Molière. Entre ells encara fan anar l’espanyol, tot i que, com que a penes l’han après a l’escola, està ple de gal·licismes. Amb els amics i companys de feina parlem sempre en francès. Només n’hi ha algun que intenta mantenir el castellà, però… sona tan bast!

»S’acosta el bicentenari del triomf de Napoleó i jo vull ser a París per a celebrar-ho.»

En aquest punt, el no-nacionalista es desperta amarat de suor. Com cada matí, engega la ràdio, on algú carrega contra l’ensenyament del català a Catalunya. Fa un sospir d’alleujament. El seu no-nacionalisme, que havia trontollat una mica a causa del somni, recupera la seua solidesa habitual. Reconfortat pel raig d’aigua calenta, s’atreveix fins i tot a cantussejar Suspiros de España. La vida és bonica, per a un no-nacionalista.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en Altres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *