Evocacions des de les Roques de Benet

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital.4, juny 2012
L’altre diumenge vam pujar a les Roques de Benet. No és l’alçada mes remarcable del Port, però la seva mola vertical la fa un mirador privilegiat. Des d’allà dalt se’n veien molts, de pobles, i això que el dia no era del tot transparent. Viles d’ençà i dellà l’Algars. A dalt hi vam trobar una coneguda de Mont-roig casada a Caseres. Mentre parlàvem vaig sentir una espurna d’enveja pel fet que el seu fill podia estudiar en la llengua que empràvem tots els que érem allà, mont-rogins, torredarquins, caserols i barcelonins. Hi ha llocs on encara es valora el patrimoni, encara que sigui immaterial.
Feia molts anys que no pujava a les Roques de Benet. Tants que em fa vertigen comptar-los. La seua silueta traçava l’horitzó dels meus estius infantils, com una presència paternal. Els records van aflorar de seguida: el iaio Ramon duent-me a les Valls o al riu, la iaia Rosario corregint-me el meu parlar de suburbi. L’àvia sempre em deia que un tal Ramon Berenguer s’havia equivocat marcant la frontera: «va agafar la seua espasa i va partir pel riu, deixant Catalunya a una banda i Aragó a l’altra». No sé d’on havia tret aquesta informació. Tal i com m’ho explicava, m’imaginava el comte-rei dalt del seu cavall desbocat, colpejant l’aigua amb l’espasa mentre els d’Arnes i Queretes s’ho miraven atònits des de les respectives ribes. La Rosario, que si no hagués estat per la guerra s’hauria quedat a Barcelona, sempre es lamentava de la decisió. Suposo que l’instint li deia que érem més afins als d’Arnes que als d’Alcanyís. Amb aquestes influències, no m’estranya que servidor hagi acabat així.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'Esmolet i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *