Nonacionalistes vs. «aldeanos»

La Comarca, columna «Viles i gents», 16 d’agost de 2013
Què és un nonacionalista? L’etimologia no enganya: algú que no se sent adscrit sentimentalment a cap nació o que no té l’impuls de defensar-la. Vist així, un nonacionalista autèntic seria una mena de camaleó, un Zèlig woodyallenesc que s’adaptaria a les identitats que va trobant-se en el seu periple vital. Com molts emigrants europeus als Estats Units, que fins i tot es canviaven el nom i renunciaven al seu idioma a per a semblar més americans. Tanmateix, a les nostres Espanyes, el mot canvia de significat radicalment. El nonacionalista espanyol (generalment monolingüe castellà per naixement o vocació) no se li posa gaire bé la puixança i prestigi que algunes llengües no castellanes han adquirit a Espanya des que hi ha democràcia. Per a resoldre aquest dilema moral, titlla d’«aldeano» aquell que s’entossudeix a emprar el propi idioma en tots els àmbits de la vida (oficial, acadèmic, etc.). La paradoxa més gran ve del fet que aquests menystinguts «aldeanos», a diferència de molts nonacionalistes, dominen perfectament les dues llengües, la pròpia i la castellana. Els amics de l’altra banda de l’Algars que estiuegen entre nosaltres, es queden parats de veure el tracte que rep la nostra llengua per part del govern autonòmic aragonès. «Que no pagueu els mateixos impostos, vosaltres?» ens interroguen. De fet, n’hi ha uns quants que comencen a qüestionar-se la conveniència de seguir sufragant un estat que, diuen, només posa pals a les rodes al desenvolupament de la seua cultura, entre altres coses. En les tertúlies que, inevitablement, sorgeixen sobre aquest tema, els aragonesos ens anem quedant sense arguments per a convèncer-los del contrari. I més ara que diuen que parlem LAPAO i ens costa de fer-nos entendre. Sempre queda el recurs de xerrar de futbol o de si enguany trobarem bolets perquè ha plogut quan calia.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en Viles i Gents. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *