Josep Paré comenta «Licantropia» al seu blog

Font: libai07.blogspot.com.es

Licantropia

Coincidint amb la surrealista decisió del govern d’Aragó d’anomenar lapao a la variant dialectal nord-occidental del català que es parla a la Franja de Ponent, apareix a les llibreries la primera novel·la de Carles Terès que, tot i haver nascut a Barcelona, es considera un autor aragonès que escriu en català. El 2011 va guanyar el premi Guillem Nicolau ja que el jurat va considerar que l’obra era mereixedora del premi per què tradició i innovació conviuen dins una fabulació plena d’imaginació i interès a través d’una estructura narrativa travada i rica. Curiosament, poc després, el govern aragonès decidí suprimir aquest històric certamen i el fusionà amb els premis en llengua aragonesa per anar esborrant la presència del català de la vida cultural i institucional de l’Aragó.

La novel·la situa l’acció a la Pobla de Llobosa, una població fictícia de l’Alt Matarranya, on hi viu la parella formada pel Llorenç i la Laura. Ell, fill de Barcelona, treballa com a fotògraf freelance i ella és la doctora del centre de salut de la zona. Són raonablement feliços fins que en Llorenç comença a descobrir secrets dels seus avantpassats que l’estremeixen. La Laura tampoc en quedarà al marge i, conjuntament, endegaran una extensa investigació que els farà prendre una difícil decisió. Amb un final obert, el lector pot imaginar-se el que més li plagui.

—T’entenc, de debò. Però tu no saps què vaig passar ahir (o era abans d’ahir) a la muntanya. Vaig convertir-me en una cosa que no era ni persona ni animal. Era… —es quedà pensatiu—. I el pitjor del cas és que… em va agradar! Més que això: em va embriagar. Però, a la vegada, vaig sentir uns impulsos que no eren gens innocus. Impulsos assassins.

Carles Terès arrisca molt en la seva opera prima però se’n surt la mar de bé. Resol el contingut licantròpic amb la destresa suficient per no trobar-lo inversemblant ni poc significatiu. Construeix una línia argumental força sòlida i és capaç de crear un clímax addictiu que permet una lectura plaent, de tirada llarga. En l’aspecte formal sobresurt la combinació dels dialectalismes amb el català estàndard, fruit d’un treball metòdic i rigorós que defuig de la utilització excessiva dels castellanismes de l’indret. Sens dubte, una bona opció per apropar-se a la narrativa catalana contemporània amb el valor afegit d’estar escrita per un aragonès de la Franja.

 

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Licantropia i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Josep Paré comenta «Licantropia» al seu blog

  1. Imma C. diu:

    Hola!
    Estic llegint LICANTROPIA , me´n va parlar una amiga, li ha encantat el llibre, i a més és un dels tres llibres finalistes al Premi Creixells.
    Una estima per una llengua i un territori.
    Associo Alcanyís a bones estones passades al Parador, ara també a bona literatura, LICANTROPIA.
    Salut i sort!

  2. Carles diu:

    Moltes gràcies, Imma! Celebro que associïs Alcanyís amb bons records. Salut i sort també per a tu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *