El dia que l’Arquebisbe parlà en la llengua dels feligresos

Quan l’Arquebisbe Ureña va entrar a l’església de Sant Bernat entre aplaudiments, va donar les gràcies en català. Me’n vaig alegrar, tot i que m’imaginava que seria un ‘bon dia’ tipus Bruce Springsteen, és a dir, per a quedar bé amb la parròquia (i mai millor dit). De tota manera, ja era molt, vist el menyspreu de l’Església aragonesa cap a les llengües pròpies —res a veure amb els missioners, tan amatents a aprendre idiomes remots. En ser davant l’altar, però, vet aquí que fa el discurs de benvinguda també en català. Dic ‘en català’ perquè és com ell el va designar (res de valencià o d’altres denominacions menys honorables) esmentant l’alegria que li produïa poder-lo usar en aquella part de l’arxidiòcesi. Em va envair una eufòria que, ensopit com sóc, no sol produir-me la festa major. L’Arquebisbe va explicar-nos que procedeix d’un poble d’Alacant, i per això compartia la llengua catalana amb els seus feligresos. Va celebrar la litúrgia en castellà, tret de quan va baixar a donar-nos la pau a gairebé tots els parroquians, que deia «la pau sigue amb tu» amb un somriure ample. Al final de la celebració va fer un altre parlament en català, aquesta vegada sobre els seus orígens rurals. No vaig poder evitar d’espiar de reüll els altres assistents i imaginar la seua estupefacció en veure la màxima autoritat de l’arxidiòcesi usant l’idioma de casa en acte i lloc tant solemne.

Mireu si n’estem, d’avesats a tanta garrotada, que anomenar les coses pel seu nom i usar la llengua dels feligresos es converteix en un acte extraordinari. Però, què voleu que hi faça: em vaig emocionar. Dels vint anys que duc a Aragó, a missa hi he sentit tots els accents del castellà, però mai (tret del dia del meu casament, amb capellà dut des d’Horta), la llengua dels matarranyencs. Algú em comenta sotto voce, que el papa Francesc hi té alguna cosa a veure.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 11, setembre-octubre 2013
La Comarca, columna «Viles i gents», 4 d’octubre de 2013

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'Esmolet, Viles i Gents i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *