‘Valencians i valencianes’

Pintura costumista de Sorolla "El naranjero"

Pintura costumista de Sorolla “El naranjero”

Per aquelles coses de la navegació virtual, m’he topat amb una comunitat de Facebook anomenada “Orgullosos de ser valencians”. No puc evitar sentir-m’hi atret, ja que tinc debilitat per les coses valencianes —per orígens familiars i proximitat geogràfica, suposo. Em miro les notes i m’adono, després de llegir-les amb deteniment, que defensen que el Valencià és una llengua d’origen diferent del català. Dic que ho he hagut de llegir detingudament perquè els textos elaborats pels administradors estan redactats en un català impecable, amb la sola excepció que quasi no usen accents. L’esforç és ingent, però la realitat és inapel·lable: la llengua en la que escriuen és la mateixa que estic fent servir jo ara. Al final, el que queda és el simple desig de distanciar-se de tot el que siga català, esmerçant moltes hores en buscar documents i argumentaris on agafar-se, hores que estarien més ben aprofitades si s’ocuparen en fomentar l’ús de la llengua —aquest és el veritable problema del valencià. Fa poc hem tingut un exemple d’aquesta desídia amb el discurs de l’alcaldessa de València a la “Crida” de les falles d’enguany, mancat del més mínim respecte i coneixement de l’idioma de la ciutat que governa des de fa tants anys. És allò que amb el valencià (o català) tot s’hi val; total, “en castellano nos entendemos todos”.

En contraposició, cada volta hi ha més valencians i valencianes que fan un ús brillant i sense complexes de la llengua. La llista és interminable, però només n’anomenaré un parell: el genial Pep Gimeno “Botifarra”, que ha dut arreu i amb gran èxit les cançons tradicionals de les seues comarques, i la periodista (fins fa molt poc redactora en aquesta casa) Emma Zafón, de qui estic llegint amb gran plaer i diversió la seua magnífica novel·la “La meua germana Yvonne” (Ed. El Toll, 2014).

Com diu la “Jota valenciana” dels Obrint pas:
Valencians i valencianes,
és l’hora d’unir les mans
amb els qui estimen la terra
i la llengua que ens fa germans.

La Comarca, columna «Viles i gents», 27 de febrer de 2015

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viles i Gents i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *