Orígens

Per primera volta en la meua vida, vaig poder passar una setmana sencera al poble de mon pare, Estopanyà, a la Ribagorça. Ens vam estar a la casa on ell va nàixer, al barri de Trespena, encarat a llevant i a l’ombra de la gran roca del castell. Les meues filles, ironies de la vida, van dormir a la mateixa cambra on, segons ma tia Jovita, segurament la iaia Encarna el va portar al món.

He pogut consultar els arxius de l’Ajuntament a la recerca dels cognoms que em van precedir. I també parlar amb familiars i la gent que trobava per la vila o caminant pel camp. Només calia presentar-me com «el fill de Ramon de cas de Parisi» i començava la conversa. Tot va fluir d’una manera inhabitualment harmònica, tenint en compte que anàvem amb les filles, el concepte de vacances de les quals sol ser diferent —si no antagònic— amb el nostre. Vam visitar, entre molts d’altres indrets, la casa del Prat, on mon iaio va poder conèixer per primera i darrera volta a mon pare, clandestinament, després de travessar les línies imparables dels colpistes.

Entretant, els telenotícies continuaven —continuen— plens de persones que fugen de la guerra, de la fam, de la mort; que vénen cap a Europa amb l’esperança que ens comportarem com a persones que som. Després de l’experiència viscuda a Estopanyà, on ningú em va poder aclarir del cert què va passar amb mon iaio, no he pogut evitar el paral·lelisme. Ell, Ramon Terès Benasc, va ser també algú que fugia (de la guerra, de les represàlies, de la mort) i que va desaparèixer en algun punt del seu èxode. Diuen que va morir, segurament és la veritat, però no en tenim cap prova fefaent. Passejant pels carrers de Finestres i l’Estall (carrers convertits en selves frondoses i parets caigudes) pensava que és el mateix que ara viuen els que es queden a Síria o a qualsevol país africà. Els pares, fills o germans fugen de la fam, de la guerra, de la mort, i massa sovint no se’n torna a saber res més. Potser d’aquí vint anys, els néts dels fugitius d’ara faran mans i mànigues per a trobar-ne el rastre. Furgaran arxius, parlaran amb els vells, cercaran a la xarxa amb l’esperança de descobrir un vestigi del destí d’aquell avantpassat. Tots som iguals (cal dir-ho?), només ens diferencia l’indret on hem nascut.

La Comarca, columna «Viles i gents», 25 de setembre de 2015

L’avi Ramon Terès Benasc vestit de soldat de la República

L’avi Ramon Terès Benasc vestit de soldat de la República

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viles i Gents i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *