Teresa Maria Ballester Bielsa

Dissabte, passades les 11, el company Carrégalo m’enviava per WhatsApp la noticia, terrible i inesperada, que la Teresa Maria havia mort. Increïble —perquè no ens ho podíem creure. Però malauradament era veritat.

No vaig poder evitar pensar en la mort sobtada d’en Toni Llerda, deu anys abans. I en la d’en Josep Galan, aquell mateix 2005. Morts de persones que, malgrat el tòpic, són insubstituïbles. Com la Teresa Maria. Tots ells activistes en la defensa de la nostra cultura, que no reclamaven altra cosa que la normalitat de la que gaudeixen nostres amics castellanoparlants. Només per aquest fet, voler ser normals, ens veiem abocats a fer d’activistes i, massa sovint, a ser titllats de radicals. És una animalada, però la ràbia em va fer venir el pensament que som pocs i ens morim de seguida. Com les espècies en perill d’extinció.

Amb la Teresa Maria ens unia també el veïnatge —bon veïnatge— de Mont-roig i Torredarques. Això feia que sovint, juntament amb el Javi, baixéssim a les juntes d’ASCUMA en el mateix cotxe. El «Serra Power», bromejàvem.

Després vingué el tràngol de la leucèmia. Nosaltres n’estàvem tot just eixint, i suposo que aquesta circumstància ens va apropar encara més. Ara ja era història —per a ella i per a natres— per això el cop de la mort sobtada ens ha deixat corglaçats.

De la seua lluita, des de Clarió, per a què no desaparegués la miqueta de classes de català de l’institut de Vall-de-roures, en recordo una conversa telefònica. Era l’aniversari de sa filla menuda i coincidia amb l’acte reivindicatiu. «Vaja quin cumple que li donaré a la Judit!», es lamentà. Però, tot seguit afegí «però és el regal mes bonico que li puc fer: que pugue estudiar la nostra llengua quan vaigue a l’institut». El que vol qualsevol pare. El que tothom amb una mica d’humanitat hauria d’entendre. Aquest és el llegat que ens deixa: el seu exemple.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 23, setembre-octubre 2015

Recordatori amb text de la Cristina Saura i fotos d'Eduardo Soler

Recordatori amb text de la Cristina Saura i fotos d’Eduardo Soler

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'Esmolet i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *