Festa major

A principis dels setanta es va fer molt popular el grup la Trinca; potser els primers que van fer música ‘comercial’ en la nostra llengua. Recordo Festa Major, una cançó que va esdevenir un èxit i que descriu l’ambient d’estos dies tan assenyalats. La lletra comença amb un explícit «Alegria, que és festa major…» acompanyada del so rialler d’una banda de vent. L’evocació de l’alegria és tan intensa que fins i tot se m’encomanava a mi, que ja aleshores tendia a la malenconia. Ara, a Torredarques, mentre sec al balcó encarat a la nit del bosc, m’he sorprès taral·lejant-la. Segurament és perquè, al carreró de l’altra banda de la casa, hi ha una festa de taules parades i alegria, on infants i adults comparteixen un sopar de festa major. Un sopar com els que celebràvem a Queretes tots els veïns del carrer algunes nits estrellades d’agost.

M’he anat fent gran, he assolit l’edat ambigua que precedeix la vellesa. D’aquell infant que es divertia amb la festa no en queda gran cosa; un grapat de records. La maduració m’ha suposat un allunyament del gregarisme, innat i necessari per al gènere humà. Només cal revisar la meua genealogia immediata per a constatar que aquesta tendència és recurrent en ambdues branques familiars. No sé si això és gaire bo. Em temo que si n’hi hagués hagut gaires com jo no hauria existit ni progrés ni cultura (que són producte de l’intercanvi d’experiències i coneixements). Fins i tot podria ser que ens haguéssim extingit com a espècie. Afortunadament hi deu haver una força equilibradora —potser la pròpia selecció natural— que fa que els amants de la solitud siguem minoria.

Acluco els ulls. D’un costat m’arriba l’harmoniosa melodia que interpreta el cor multitudinari dels grills. De l’altre les rialles, les converses a plena veu, els crits de la canalla. I jo a l’entremig, satisfet de la felicitat dels torredarquins i gaudint dels sons que em regala la fauna nocturna. Això sí, ben arrepapat a la gandula.

La Comarca, columna «Viles i gents», 26 d’agost de 2016



Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viles i Gents i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *