Llops

Bon dia!

Bon dia!

A causa de la novel·la Licantropia, amics, coneguts i familiars solen adreçar-me informació sobre llops. Fotos, articles, vídeos… Els llops m’agraden, però mai no n’he estat un expert, ni tan sols un coneixedor mitjà, més enllà de la documentació que vaig aplegar per escriure el llibre i dels documentals que m’empassava d’en Rodríguez de la Fuente.

La transformació d’una persona en animal salvatge varia segons l’entorn. Aquí ens convertim en llop, al nord europeu en ós, a Sud-Amèrica en jaguar i en terres asiàtiques en tigre. Sempre és la fera més ferotge, la que competeix amb l’home al capdamunt de la cadena tròfica, la que li furta el bestiar i amenaça els caminants solitaris. Alhora, llops, óssos, tigres i jaguars ens fascinen per la seua bellesa i el poder que transmeten.

Aquesta dualitat de sentiments és font de discrepància. Per als que hem crescut en un suburbi, on els principals depredadors que ens tocava evitar eren els “quinquis” (Homo homini lupus est), el llop era una criatura magnífica. També era un personatge de les històries que explicaven els avis al poble, aquest poble dels estius feliços. En canvi, les persones que s’han criat en viles lluny de grans conurbacions, amb hiverns de nits inacabables i camps solitaris, senten que el llop és una amenaça. Encara que s’hagi extingit fa moltes dècades. El rastre del terror encara perdura per bancals, masos i boscos, en les paraules dels vells que recorden fets viscuts pels seus pares. La meua dona, torredarquina de soca-rel, sempre em pregunta si aniria pel bosc tan tranquil com vaig ara si sabés que en qualsevol moment pot eixir-me un llop. Jo no sé què dir-li, perquè quan sóc vora l’escalforeta del foc tot és bonic i romàntic, però quan passejo tot sol per la muntanya… això ja són figues d’un altre paner. Sigui com sigui, sempre vaig més intranquil pel metro de Barcelona que pels boscos de la serra. Si un dia m’ix un llop, ja us ho explicaré (espero).

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 29, setembre-octubre 2016



Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'Esmolet i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *