(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el març de 2005)
La darrera junta de l’Associació feia goig. Al defora fred, un fred viu i un sol de glaç que ho tintava tot sense escalfar-ho.
I allí estàvem, una quinzena de persones de diferentes viles, oficis, edats i pensaments, un diumenge al matí. L’allargassada taula, a força d’anar-s´hi incorporant companys, semblava elàstica.
Més tard, camí de Torredarques, avançàvem a velocitat moderada a travès del paisatge excepcional. L’Hipòlit n’estava satisfet, de la reunió. Pareixia que, recolzats per tota aquella energia, hauríem de ser imparables.
Tanmateix la realitat és la de sempre. Tornar a les nostres ocupacions professionals, les que ens permeten tirar endavant i se’ns mengen la major part de les hores. Esgarrapem una hora ací, uns minuts allà a costa de la família o la feina. I ja truca un client reclamant el seu projecte. I un altre –i aquell que no truca però que porta massa temps esperant.
[@more@]Les institucions fan el que fan, ara un ajut, ara no, després potser, més endavant, vès a saber. I els socis anem pagant la nostra quota. És inevitable desitjar un mecenes d’aquests que, amb la seua aportació, ens permetés alliberar un parell de persones que canalitzesin tot el potencial de l’Associació. Existeix aquesta figura? A Catalunya hi ha, per exemple, la fundació d’en Lluis Carulla –el de la Gallina Blanca. Repassem qui, a la Franja, podria assumir aquest paper. Potser un grup d’empresaris…?
Ja hem passat Mont-roig i s’obre al nostre davant l’ample paisatge. Fem tard a dinar.
