(Temps de Franja núm.101, columna «L’Esmolet», desembre de 2010)
La
meua filla menuda, la Tuàbech, vam anar a buscar-la a Etiòpia ara fa
tres anys i mig. Està plena de curiositat i, com a conseqüència, té el
costum de preguntar sobre tot allò que li crida l’atenció. Alguna volta
ens ha posat en algun compromís en travessar el llindar d’allò que en
diem intimitat. Res d’importància, doncs és difícil ofendre’s si
l’interlocutor és una nena petita. Al principi era habitual que
preguntés a la gent castellanoparlant perquè no parlava en català. Les
persones interpel·lades solien respondre amb tota franquesa i
amabilitat, algunes en català: “No lo sé hablar”, “no me atrevo”, “per
costum”, “no ho sé!”. Fins i tot alguns se li disculpaven. Ara ja ha
assumit que les coses són així i ja no en fa cas. L’altre dia però, tot
mirant el seu estimat Doraemon, va tornar a preguntar-me perquè hi havia
tants anuncis en castellà si allò era el Súper 3. No em vaig poder
estar de dir-li que era perquè els anunciants que feien això eren molt
poc educats. Des d’aleshores m’avisa amb entusiasme quan surt un anunci
en català: “Mira papa! La Barbie ho fan en català”. Fa temps vaig
escriure un Esmolet parlant del tema, en aquell cas des del punt de
vista d’efectivitat publicitària. Ara, gràcies a la ingenuïtat d’una
nena de vuit anys, m’adono de la manca de visió de les empreses que
persisteixen en anunciar-se en un idioma diferent del del de la
programació. És tan contraproduent que no cal ser malpensat per deduir
que ho fan a posta. I la majoria, irònicament, són valencianes.
