(Temps de Franja núm.103, columna «L’Esmolet», febrer de 2011)
D’adolescent
tenia una gran afició per la ciència ficció. Asimov, Clarke, Bradbury,
Franke… Un dels leitmotiv recurrents era la recerca d’una resposta a
la gran qüestió «hi ha vida intel·ligent allà al defora?». En un àmbit
més domèstic, els ciutadans bilingües de l’Estat espanyol comencem a
fer-nos la mateixa pregunta. Per què ha aixecat tanta polseguera que els
senadors hagin emprat les llengües dels seus territoris a la cambra de
representació territorial? Els diaris s’han omplert d’articulistes
posant el crit al cel pel malbaratament de recursos públics. Molts
representants polítics –a qui se’ls suposa una mínima formació humana i
intel·lectual– han bramat també contra aquesta visualització de la
realitat diversa de l’Estat. La paraula pinganillo de oro s’ha
apoderat de l’imaginari espanyol. Han descobert que la culpa de la crisi
és dels que s’entesten a utilitzar els idiomes «vernáculos» enlloc de
la magnífica «lengua común». Els bilingües ens ho mirem amb estranyesa.
Entre els que viuen a Catalunya ja fa temps que començo a detectar una
creixent desafecció cap a aquesta Espanya que sospira per la uniformitat
castellana. Els altres, els que som en aquesta banda de l’Algars,
comencem a témer que ens quedem sols dins la panxa del bou –que en
aquest cas seria brau. Com escrivia
Suso de Toro a El País (08/08/2010), «Si los catalanes se van, ¿qué
España nos espera a nosotros? […] Una España sin ustedes [els
catalans] será definitivamente insoportable».
