(Aparegut a Temps de Franja, columna «L’Esmolet», el maig de 2006)
Amb aquest eslògan o qualsevol de semblant, es promocionen guies turístiques i fullets promocionals. Fins i tot crec recordar que un diari de gran tirada regalava uns llibrets amb aquet títol. Davant d’aquestes promocions, un s’imagina una allau de metropolitans embussant autopistes i carreteres comarcals a la recerca del “racó” que vol ser “descobert”.
Una gran mandra m’envaeix. Miro els bancals quiets des de la finestra. Ametllers florits, algú que camina pel camí vell de Sorita –no té gaire aspecte d’ardit descobridor.[@more@]Ho confesso: jo també vaig ser metropolità. De tren, d’autocar i fins i tot de cotxe. Ara ja fa tretze anys que vaig donar-me’n de baixa. He d’admetre que, malgrat creure que coneixia les particularitats de la vida “al poble”, la realitat va superar l’espectativa. La meua fortuna va ser que la emigració la vaig fer de la mà d’una torredarquina integral. Gràcies a això el xoc va ser substituït per un dolç aterratge.
Al llarg d’aquests tretze anys les coses han canviat força. Gràcies a l’esforç d’algunes persones, la nostra comarca s’ha situat al mapa dels destins turístics. I això malgrat que les autoritats han ignorat –llevat d’honroses i mínimes excepcions– la poca gent que treballava al territori. Però els atractius d’aquesta terra s’han imposat. A veure si ho saben –ho sabem– administrar.
Al final he acabat explicant una altra batalleta. Prometo que no era la meua intenció. Però d’on no n’hi ha, no en raja.
