(Aparegut a Temps de Franja, columna «L’Esmolet», el desembre de 2004)
Segons un article de l’Anna Grau a l’Avui, per Madrid es diu que el govern aplica al tema de la unitat del català una “solució salomònica”. L’error, diu la periodista, és que donen a l’expressió el sentit de quedar bé amb tothom, quan en realitat el que Salomó va fer és dir a les pressumptes mares que partiria per la meitat el xiquet i en donaria una part a cadascuna. La resta de la història, ja la coneixeu: la mare veritable va preferir que el xiquet se’l quedara, sa i estalvi, l’altra dona.
El govern valencià i els inefables FACAOs volen trossejar la llengua comú, per tal que acabo de morir-se. Després potser en celebraran uns funerals farcits de pompa, circumstància i discursos “en la lengua del imperio”.
[@more@]És cansat veure les energies ingents que gasta el president Camps defensant la denominació “valencià” mentre, a la vegada, no fa res per evitar la caiguda lliure en l’ús d’aquesta llengua a la “Comunitat” que governa.
Mentrestant, a Madrid, tertulians i taxistes es freguen les mans, acusant els catalans d’un “imperialisme” que ells conreen amb èxit incontestable –allò, tornant a la Bíblia, de la palla a l’ull de l’altre.
I aquí a l’Aragó? De moment la desídia i el silenci dels cementiris. Una llei de llengües que dorm la son dels justos, uns mitjans de comunicació que ens ignoren… Suposo que esperen que llencem la tovallola. Però nosaltres aquí aguantem, amb la maquineta de fer llibres ben esmolada. Espero que, si més no, algú els llegeixi.
