(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el gener de 2005)
Anècdota escoltada en una tertúlia radiofònica, de boca del sociòleg Salvador Cardús:
Una empresa multinacional suïssa amb seu a Barcelona, té la política d’anar adquirint petites empreses a l’Estat espanyol. Quan ho fa, sol mantenir els directius d’aquestes empreses per aprofitar-ne l’experiència i el coneixement del mercat. Com part de la seua formació, porta aquests directius a la seu de Barcelona per què es familiaritzin amb els mètodes de la multinacional. Curiosament el més normal és que aquestes persones expressin les seues reticències a l’estada a la capital catalana. El motiu? No els agrada l’haver de conviure amb el català –dic conviure enlloc d’aprendre perquè els que anem sovint a Barcelona, ja sabem que el català no és en absolut necessari per viure-hi.
[@more@]Els directius de la multinacional es lamenten al sociòleg dient-li “potser en feu un gra massa, a Catalunya, amb això del català”. I el sociòleg els hi pregunta si els posen els mateixos inconvenients quan envien els mateixos directius a la central de Ginebra. La resposta és automàtica: “es que això és diferent, Suïssa és un estat”. Està clar que el que molesta a aquests directius no és el fet d’aprendre una nova llengua, sinò que aquesta llengua sigue “espanyola-no-castellana”. El sociòleg Cardús ho tenia clar: fa tot l’efecte que si vols mantenir la llengua amb dignitat, no tens altre remei que tenir el propi estat. A voltes, pareix impossible que els espanyols dels “Països Castellans” estimin tal com són aquells que ells i la Constitució consideren els seus conciutadans.
