(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el maig de 2005)
Els de la meua edat ens trobem a cavall entre els joves plenament familiaritzats amb el món virtual i la generació que va viure el naixement de la televisió. Per això a voltes ens sentim desbordats per l’allau de novetats, incapaços de reciclar-nos. Sovint caiem en això tan patètic de blasmar la generació que ens segueix i elogiar els valors de la nostra. És el que ja van fer els nostres pares, i els avis, i els rebesavis dels rebesavis. Però la veritat és que entre els joves hi ha un potencial de llibertat que va més enllà del que fins ara era possible. Critiquem les hores passades davant l’ordinador, la llengua empobrida, l’aparent dessídia. Però la realitat és un altra: compartir coneixements, la cerca sense límits d’informació i la seua verificació per diversos canals… Tot plegat suposa un enderrocament de les barreres mentals, una nova concepció de comunitat al marge de localitzacions geogràfiques.
[@more@]Un informàtic, per exemple, pot desenvolupar una costosa aplicació que, una volta creada, posa a disposició de tothom que la necessiti. Ell al seu torn també ha fet us d’altres eines “penjades” a la xarxa per algú altre. Això és un exemple del nou concepte de pertinença: tots treballem per tots, tots estem dins el mateix vaixell.
Hi ha també qui apofita aquest entorn per inventar-se realitats, crear associacions sense socis i construir llocs web que es retroalimenten entre ells. Tanmateix en això les coses no han canviat: la veritat és tossuda i acaba eixint a la superfície.
