Extremistes radiclas

(Temps de Franja núm.82, columna «L’Esmolet», gener de 2009)
Qui nega que el català és la llengua que parlem a la franja oriental d’Aragó pot ser dues coses:
1. Un ignorant que no ha tingut cap formació sobre el tema.
2. Un extremista radical.
El primer punt és de fàcil solució. Només cal informar-se al
departament de filologia de qualsevol universitat del món. La segona
tipologia té mal remei: la persona, ofuscada pel seu radicalisme cec,
sap de què va la cosa però persisteix en la fal·làcia. Tan se val si
són professors, polítics o titulats universitaris; com a bons
extremistes, no atenen a raons encara que aquestes estiguin
certificades per la ciència filològica. En qualsevol lloc civilitzat,
aitals personatges quedarien inhabilitats per exercir càrrecs de
responsabilitat o, si més no, se’ls demanaria que esbravessin les
fòbies en privat. Tanmateix al nostre país hi ha barra lliure en
qüestions de cultura. Aquí els individus que arremeten contra tot allò
que s’anomeni català tenen tirada.
Aquestes paraules me les ha provocat el relat d’una reunió que un
partit polític va fer amb els seus edils del Matarranya per veure què
opinaven sobre la llengua que es parla a la comarca. Mentre m’ho
explicaven, la gent que omplia el saló cultural de La Portellada,
acabava de gaudir de la 9a Trobada Coral, on el català s’havia usat
sense complexos tant en les cançons com en els parlaments. La realitat,
malgrat tot, encara deixa lloc a l’esperança.

Tweet