És normal?

(Publicat a La Comarca, 4 de desembre de 2009)
Fa pocs dies, la meua dona va trobar una petita llibreta on son pare,
l’Adrián, hi havia anotat la situació d’unes quantes bateoneres.
L’emocionant de la troballa, a banda de dir-mos com omplir més el
cistell de bolets, és que tot està escrit en català. Si Aragó fos un
territori normal, això no tindria res d’extraordinari: un home de la
terra que apunta el què li passa pel cap en la llengua de la terra.
M’imagino l’Adrián amb el bolígraf a la mà, escrivint directament del
cervell al paper, sense passar pel sedàs de l’únic idioma que a
l’escola s’ensenyava –i s’ensenya. Aquestes notes eren indicacions
fetes per a ell mateix, per recordar-se’n d’aquell trencall, d’aquella
costa, de la serreta que calia tramuntar. Endevino, tanmateix, quina
llengua devia fer servir en les cartes a la seua “nòvia”, als pares o
als amics. La mateixa que usava ma mare en les cartes a mos iaios de
Queretes. Precisament en una de l’any 64 –jo encara no tenia dos anys–
explica com jugo amb els veïns i “…el Carlos me hace gracia porque
solo imita a los mayores y dice todo como ellos en castellano, aunque
no sepa lo que dice, pues como es natural no lo entiende pero entre
ellos ya se comprenden.” L’any 75, escrivia a ma iaia la crònica d’una
visita al zoo on “… había una sala […] con murciélagos, musols, chutes
y otros pájaros nocturnos” preocupat per si els “búhos” o “lechuzas” no
li eren familiars. Tot normal en una dictadura com la que vivíem, però
el que ningú es podia imaginar és que, després de trenta anys de
democràcia, aquí a l’Aragó la cosa no hauria canviat gens.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *