De cine, de llengües, de llibertat

(Temps de Franja núm.91, columna «L’Esmolet», desembre de 2009)

La polèmica encetada per Ignasi Guardans, responsable de política cinematogràfica del Govern espanyol, ha arribat també als periòdics aragonesos, sempre atents a allò que ve de les Catalunyes o els catalans. La frase de la polèmica és que a Espanya, “Hay gente que prefiere ver cine en iraní o en rumano antes que en catalán”. Això és una cosa sabuda, i tot i així encara hi ha qui s’escandalitza i diu, per exemple, que si es fes bon cinema en català, la gent de la resta de l’Estat aniria a veure’l. No s’ho creuen ni ells. Els “progressistes” també hi diuen la seua, com J.M. Herráiz, que l’altre dia escrivia a La Comarca d’Alcanyís “si a los catalanes no les gusta ver el cine en catalán, bendito sea Dios. A las lenguas hay que dejarlas libres…”. Potser a les persones també, per poder triar en quin idioma volen veure les pel·lícules, especialment si és el propi –i oficial– del territori. És depriment aquesta profundíssima incomprensió. Descoratjadora.
Però la cosa no és nova. Llegeixo al magnífic llibre d’Ignacio Micolau “Cuestiones Bajoaragonesas”, dins el capítol dedicat a Santiago Vidiella, “… pensemos que los comienzos de siglo fueron una época, entre muchas, de fuerte anticatalanismo en Aragón.” De principis de quin segle? El XX o el XXI? En el cas –impossible– que algú llegís aquest article d’aquí a 100 anys, possiblement torni a preguntar-se “a principis de quin segle? El XXI o el XXII?”

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *