La música com a paradigma

(Publicat a La Comarca, 15 de gener de 2010)
La meua feina em permet ser un assidu oïdor de ràdio. De televisió, a causa del panorama digital que ens ha quedat a l’Aragó, cada volta en veig menys. Sóc testimoni, doncs, de l’evolució d’aquests mitjans des dels primers anys de la democràcia fins avui. En aquells temps no era estranya l’aparició de cantautors d’expressió catalana –i gallega i basca– en emissores d’abast estatal. Era una època d’esperança. I d’ingenuïtat. Trenta anys després, Espanya ha esdevingut un país més ric, però ha fet una involució cap a la uniformitat i els prejudicis. Suposo que és perquè quan va morir el dictador, els seus hereus preferiren quedar-se discretament a l’ombra, mantenint el control dels llocs claus de l’administració i l’economia. Només els calia esperar la desinflada de l’optimisme d’una societat tot just alliberada per tornar a implantar la seua concepció monolítica d’Espanya.
Ara el panorama és desolador. Fins i tot les emissores anomenades “progressistes” ignoren la creació musical en llengües diferents al castellà i l’anglès. Potser d’any en any s’hi sent alguna de les patums d’aleshores –Raimon, la Bonet…–, més com un tribut al passat que com una mostra artística. Ha passat el temps. El mil·lenni ens ha dut l’eclosió creativa de nous grups, originals, frescos i talentosos. I continuen sense aparèixer als mitjans madrilenys. Ignorància? Mala intenció? Per sort hi ha internet i escoltem allò que volem. Les ràdio-fòrmules van quedant relegades a ser un anodí fil musical estripat pels comentaris grollers d’uns DJs cridaners.
A tall d’exemple: Fa uns mesos, el grup Manel va actuar amb gran èxit a Madrid, malgrat que cap emissora els radiés i que enlloc de la capital es pogués trobar el seu disc. Estem entrant en una nova etapa o és només una il·lusió?

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *