(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el juny de 2005)
Tots ho hem pogut llegir: el nostre president ha dit que no obligarà els escolars a aprendre la seua llengua pròpia. Tot voluntari. No sabem si farà el mateix amb la resta d’assignatures. Potser amb les matemàtiques –total, ara tots fem servir calculadores–, el castellà o el coneixement del medi: ja hi ha la tele, on hi fan molts documentals i en la llengua d’en Cervantes.
Resumint, tal i com diu un bon amic, ens volen expulsar de l’Aragó. No hi ha cap altra explicació. Potser no com a persones –cal repoblar la “comunidad autónoma”–, però sí com a cultura. Perquè tothom, i el president el primer, sap què passa quan alguna cosa que comporta un petit esforç és voluntària.
Jo, a causa de l’edat, no vaig poder aprendre a escriure la meua llengua a l’escola, tot i criar-me a Catalunya. Ara, després de dotze anys de viure a l’Aragó, veig que la meua filla també serà analfabeta en l’idioma de la família. És depriment.
[@more@]I l’horitzó de la normalització s’allunya més i més. Tant li fa que hi haja dretes, esquerres o centre. Està clar que les minories, i més si estem submergits en la disglòssia i l’autoodi, no fem cap servei, no donem vots.
Els aragonesos de llengua no castellana no tenim dret a existir al mateix nivell que els altres. D’aquí a molt poques generacions, si els nostres governants no hi posen remei, desapareixerem culturalment. L’Aragó s’haurà convertit definitivament en una altra província de la monolítica Gran Castella.
